 |
 |
|
|
En ser expulsats pels Reis Catòlics dels seus regnes, els jueus van endur-se amb ells les llengües que parlaven. Des de llavors, els jueus de parla castellana han transmès de pares a fills la seva llengua, que anomenen ladí, una forma arcaitzant de l'espanyol.
Abans de la segona guerra mundial, centenars de milers de persones parlaven aquesta llengua i fins i tot se n'editaven diaris. Actualment menys de 100.000 persones arreu del món encara l'usen. La desaparició dels jueus durant l'holocaust i l'assimilació dels supervivents dins de l'estat d'Israel, de parla hebrea, i en altres països han portat a la imminent desaparició del ladí.
Entre 20 i 50% de les 6.000 llengües del món comparteixen aquesta situació, segons Michael Kraus, de la Universitat d'Alaska, un especialista en llengües en perill. Entre les causes cal enumerar la urbanització, l'avanç dels mitjans de comunicació, pressions econòmiques i genocidis.
(ELNA Update, reproduït a Kataluna Esperantisto núm 289, juny 1994)
S'ha sabut que l'últim parlant que mantenia viva la llengua ona, a la Terra del Foc, va morir el 1989. La desaparició de llengües no és un fenomen necessàriament allunyat de les nostres fronteres: l'aragonès, llengua cooficial a la Corona d'Aragó, és mantingut només per uns 30 000 parlants. Només a Europa i en el grup fino-úgric, el livó tenia 150 parlants a Letònia i Curlàndia el 1970, la llengua ingra, prop de Sant Petersburg, en comptava 382 el 1959, i segons les últimes dades conegudes, només 10 persones encara parlen el vàgia, a la mateixa regió.
(Kataluna Esperantisto núm 290, setembre 1994)
Gràcies a l'èxit assolit a les illes Hawaii, la Xarxa Nativa Californiana s'ha embarcat en un programa ambiciós per salvar algunes de les llengües natives d'aquell estat americà. Com la majoria dels parlants actuals sobrepassen l'edat de jubilació, no es pot seguir el model hawaià d'establir un ensenyament des de la preescolar. El programa californià es basa en ensenyar a joves adults, que passaran la llengua a la nova generació. Una vintena de grups ensenyen actualment intensivament diversos idiomes indígenes. Leanne Hinton, professora de lingüística a la universitat de Berkeley subratlla que aquest projecte és de més abast que el de les Hawaii a causa del nombre de llengües: uns 50 idiomes indígenes sobreviuen al Califòrnia, mentre que només una ho ha aconseguit a les Hawaii. Això obliga a racionalitzar recursos financers i humans, que condemnen alguns idiomes a la mort.
Tevfik Esenç, últim parlant de la llengua ubih, va morir el 7 d'octubre del 1992, segons informa el diari Le Monde citant la Revue des études géorgiennes et caucasiennes. Segons aquesta revista, fundada per Georges Dumezil i Georges Charachidzé, l'ubih era una de les llengües més difícils del món amb 80 consonants que només de tant en tant anaven acompanyades per dues o tres vocals. La llengua ubih va néixer quan el català, l'anglès o el rus encara no havien somiat ni existir. La seva història va prendre un caire dramàtic després de la invasió russa de Caucàsia i la conseqüent emigració del poble ubih i altres nacions a Turquia, i ha acabat amb una nota a Le Monde.
Charachidzé va enregistrar, traduir i analitzar entre 1989 i 1991 contes tradicionals ubihs, entre els que es troben el "consurs de mentides", un gènere literari "valuós per al lingüista" perquè convida a utilitzar expressions que esmenten "esdeveniments impossibles o absurds", descobrint així limitacions (o llibertats) sintàctiques imprevistes.
Quan l'enregistrament de l'últim "concurs de mentides" va acabar, el setembre de 1991, Tevfik Esenç va parlar de la següent manera a Charachidzé, fent-li prometre que publicaria les seves paraules: "Oh, car amic meu, professor Charachidzé! Qui té mans no digui lladre, qui té peus no digui coix. Per això, si he comès errors, perdoneu-me... Aquests mots són els últims que s'han dit en la llengua ubih... Déu us guardi en la felicitat i la sort! Així s'acaba la llengua ubih".
Perdoneu que resumim així uns milers d'anys de la història d'un poble.
(Maurice Olender, István Ertl, Daniele Vitali)
(Kataluna Esperantisto núm 289, juny 1994)